No ens ho hem de prendre molt seriosament, un exemple seria veure una pel·lícula "dolenta" d'aquelles que fan els diumenges a la tarda o menjar trufes de xocolata si s'està de règim.
dijous, 9 de setembre del 2010
Què és un "guilty pleasure"?
Els moments "guilty pleasure" (plaer culpable) són aquells en els que fem alguna cosa que teòricament és tabú o poc apropiada però ens proporciona plaer.
No ens ho hem de prendre molt seriosament, un exemple seria veure una pel·lícula "dolenta" d'aquelles que fan els diumenges a la tarda o menjar trufes de xocolata si s'està de règim.
No ens ho hem de prendre molt seriosament, un exemple seria veure una pel·lícula "dolenta" d'aquelles que fan els diumenges a la tarda o menjar trufes de xocolata si s'està de règim.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Enhorabona pel bloc i molta sort.
Montse, Acollida Institut Carles Vallbona.
Eis, felicitats pel blog. Malgrat que jo tinc el problema que em sento tan còmode escrvint en català com parlant en castellà (dieu-me estrany, però en cap de les dos coses mi trobo a gust i és que tinc la sensació de que quan vull escriure en la meva llengua, si ho vull fer d'una manera acadèmicament correcta em resulta una llengua extranya, el mateix em passa amb els doblatges de cine i les extranyes traduccions que es realitzen), la veritat és que llocs a la xarxa on s'aforeixi el seu us sempre mereixen la pena.
Encara que, com ja ha he dit, o com a conseqüència del que he mencionat, hauríem de procurar entre tots vigilar el proteccionisme al que s'està sotmeten al català i és que una llengua, a més a més d'un distintiu cultural hem de recordar que és una eina... i al pas que anem, correm el risc que es quedi obsoleta (és a dir, que el català escrit no es correspongui amb el català que es parla al carrer).
Gràcies arutal!
Gràcies pel teu comentari Xavi.
Ref. al que dius, hi ha veritablement un debat al carrer. És difícil protegir la llengua i al mateix temps fer-la accessible i sobretot fer-ho d'una manera que sigui acceptada per tothom. S'ha de trobar un equilibri.
Les llengües canvien constantment, el cas de l'anglès és extrem. És una llengua riquíssima i constantment està manllevant paraules i expressions d'altres llengües.
La feina de Pompeu Fabra era molt necessària en el moment que es va fer. Fixem-nos per exemple que les llengües que no van tenir una normalització estilística quan tocava van acabar fonent-se, exemples els trobem a la península itàlica.
Penso que cadascú ha d'intentar protegir la llengua de la manera que ho cregui més adequat. L'estimació cap a ella és clau. ;)
Publica un comentari a l'entrada